Avaluació

Quan parlem del terme avaluació normalment ho associem amb posar notes, però la funció principal d'avaluar és aprendre. Una de les bases de l'educació per competències és l'automomia, la qual implica ensenyar als alumnes a autoevaluar objectivamet la seva pròpia pràctica educativa i poder així anar avançant en el seu procés d'apenentage.

Podem definir l'avaluació com un procés, de diferents etapes, que comporta recollir informació, analitzar-la i emetre un judici. D'aquesta manera, els mestres es basen en la observació directa i sistemàtica dels seus alumnes  i en funció del que veuen fan un judici sobre si s'han complert els obcetius que es demanaven en les diferents activitats que es realitzen dins l'aula.

En els centes escolars, els exàmens (sistemes de qualificacions numèriques) són l'eina o intrument que s'utilitza per avaluar. Habitualment, els estudiants són examinats per comprovar si han adquirit els coneixements i en quin grau. Malgrat això, l'educació no s'ha de centrar exclusivament en l'exàmen, ja que aquest no indica realment quin és el saber de l'alumne. Els nervis, l'estrès i l'ansietat d'enfrontar-se a la prova poden provocar un bloqueig, i encara que els sàpiga, l'alumne no es capaç de mostrar tots els continguts que ha rebut, treballat i assimilat durant el curs.

Aquest sistema d'avaluació no s'adapta a les necessitats dels alumnes, ja que bàsicament es redueix a la memorització i a la repetició dels continguts. Així doncs, la majoria d'alumnes es limita a estudiar per aprovar l'examen en comptes de preocupar-se per aprendre. Per aquest motiu, és important fer una transformació de la manera actual d'avaluar. L'avaluació és per tant la clau del sistema educatiu, si aquesta no canvia, difícilment no canviarà res. Però, per transformar-la, abans cal parlar dels diferents tipus d'avaluació segons el moment, la persona encarregada d'avaluar, el context i les finalitats.

Segons el moment podem distingir entre inicial, processual i final, depenent de la nostra finalitat. En l'avaluació inicial/de diagnòstic s'avaluen els coneixements previs, que posteriorment serviran com a punt de partida per a explicar nous continguts. En l'avaluació procesual/formativa els docents avaluen l'evolució dels infants en base als seus coneixements previs. En darrer lloc, en l'avaluació final/sumativa es fa una valoració global de tots els coneixements que s'han adquirit al llarg del procés educatiu.

Segons l'agent que avalua es classifica en heteroavaluació, autoavaluació i coavaluació. En el cas de l'eteroavaluació la persona que avalua no és la mateixa que la que aprén, és a dir, el professor es qui avalua al alumne. Aquesta és la manera d'avaluar més freqüent, tot i que, diversos estudis han confirmat que les anotacions que fan els mestres en els deures i en els exàmens no serveixen de gaire. La majoria dels alumnes miren únicament la nota sense adonar-se de la importància de revisar aquests comentaris per a millorar i corregir els errors. En l'autoavaluació és el mateix alumne qui avalua la seva tasca, i finalment la coavaluació consisteix en la avaluació entre iguals, els infants són els que avaluen la feina dels seus companys.

Segons el context podem diferenciar entre interna o externa. L'avaluació interna és aquella on la persona que avalua participa en el procés d'aprenentage, mentre que si ens referim a l'avaluació externa, l'avaluador no té un contacte directe amb els alumnes, però és necessària per a regular quin és el nivell del sistema educatiu.

 

En la seva conferència “Avaluar per desenvolupar competències i avaluar compètencies” Neus Sanmartí parla d'una vessant de l'avaluació formativa: l'avaluació formadora. Amb aquesta és pretén que els alumnes siguin capaços d'aprendre a ser competents. Per això, l'autoavaluació resulta una activitat molt útil que obliga als alumnes a reflexionar sobre el que han fet. L'autoavaluació és difícil, ja que tant els infants com els adults, quan realitzem una tasca pensem que la hem fet bé i ens costa veure els propis erros. En canvi, al revisar l'activitat o l'exàmen d'una altra persona adoptem una postura més objectiva que ens ayuda a replantejar-nos les nostres errades o els nostres encerts. Per aquesta raó moltes vegades s'aconsella avaluar mitjançant la coavaluació.

José Luis Castillo defensa una avaluació transparent, orientadora, personalitzada, participativa i diferent a la qualificació. Castillo, juntament amb altres treballadors d' Almeria, proposa un canvi evolutiu que es centra en quatre elements d'avaluació.

El primer és l'autoavaluació. L'alumne ha de fer un registre diari de tot allò que esta aprenen. Per a aquesta feina compta amb dos documents: el currículum (els continguts que es van a treballar) i els indicadors de competència (la manera en la que es va a treballar).

El segon és l'avaluació individual. En principi sembla un exàmen, però les preguntes són competencials, és a dir, impliquen ús. Consisteix en aplicar els coneixements teòrics en un determinat context real per afrontar un problema i prendre les decisions adequades per poder-lo solucionar. Una altra característica d'aquest tipus de prova és que l' alumne pot crear una nova pregunta i substituir-la per la que se li havia plantejat en un principi sempre que el professor la trobi adequada. Respecte a la data, no existeix una data concreta per a l'exercici d'avaluació, d'aquesta forma es reflecteix bé els coneixements que els alumnes posseeixen. Tampoc és una prova qualificativa, sinó que es tracta d'una validació dels continguts i una orientació per als estudiants. L'avaluació individual va acompanyada de dos moments d'avaluació en col·lectiu: en primer lloc, per la comunicació del treball realitzat, es fa una presentació i exposició a la classe. En segon lloc, mentre la resta de companys estan realitzant l'exercici d'avaluació, uns altres els observen per ajudar-los a millorar.

Des de la meva experiència com a alumna he d'esmentar que la majoria de vegades els professors ens han avaulat a partir de la nota dels exàmens, independentment del nostre esforç i de les nostres ganes per aprendre. Durant la meva etapa estudiantil m'he format en una escola de caràcter propadèutic i selectiu, on el principal objectiu es basava en superar una sèrie de proves per poder accedir a uns estudis superiors. Això, ho vaig notar especialment el primer dia que vaig cursar segon de bachillerat, quan els mestres de totes les assignatures ens varen dir que aquell any ens formarien exclusivament per a aprovar la selectivitat. D'aquesta manera, em vaig limitar, igual que molts dels meus companys de classe, a estudiar de memòria els continguts que sortien a al exàmen sense arribar a comprendre'ls. El que realment em preocupava era supendre els exàmens, i intentava retenir tota la informació fins a la data de la prova, però una vegada feta m'oblidava per complet.

Sempre he volgut ser mestra, però la veritat és que la part de l'avaluació és la que menys m'agradava, i en part la que més em preocupava. He d'admitir que la idea de qualificar el treball amb notes numèriques no m'agrada gaire. Quan imagino la meva tasca com a mestra tinc por de no ser justa amb les notes que posi. Com a futura docent peretenc cercar una alternativa a l'avaluació mitjançant quantitativa, com son els portafolis. Aquest any he començat a treballar per mitjà d'e-portafolis, i consider que serveixen per autoregular el propi aprenentatge, perquè per mitjà d'ells es pot supervisar l'evolució dels coneixements, habilitats i actituds de l'estudiant. Per tant, s'utilitza com a indicatiu dels progressos i avanços personals. Aquest sistema d'autoavaluació ens dona l'oportunitat de reflexionar sobre el nostre creixement i entorn les modificacions que s’introduirien.
 

Competències

El terme competència sorgeix del món empresarial com a consequència de la necessitat d' aplicar els coneixements teòrics, adquirits al llarg del procés educatiu, en una posterior feina laboral. Després d'un analisi, els empresaris, s'han adonat que malgrat contractar a presones amb excelents expedients, no sabien resoldre de forma eficaç els problemes que els plantejaven.

Una competència, per tant, implica ser capaç de posar en pràctica tots els coneixements teòrics. En el llibre 11 idees claus Com aprendre i ensenyar competències de Antoni Zabala es defineix la competència com la capacitat o habilitat d'efectuar o fer front a situacions diverses de forma eficaç en un context determinat. I per això és neccessari movilitzar actituts, hablilitats i coneixements al mateix temps i de forma interrelaccionada.

 L'escola de caràcter propedèutic i selectiu ha entès  l'ensenyament   com un recorregut de superació de successives etapes amb la finalitat d'arribar a una etapa superior. Zabala compara aquest procés d'aprenentage amb una gimkana, l'alumne ha de superar diverses proves per assolir un objectiu: l'accés a l'universitat. Durant molt temps, els docents s' han esforçat en formar futurs universitaris, sense tenir en compte les veritables finalitats de l'educació, formar als estudiants en tots els àmbits de la vida. Per tant, l'escola ha de formar en totes aquelles competències imprescindibles per aconseguir el ple desenvolupament de l'alumnat.

Som concient de que no és fàcil ensenyar per competències, ja que requereix molt de temps i dedicació, que en la majoría de casos, els horaris no disposen. La principal preocupació dels mestres ha estat com s'han d'ensenyar les competències, però abans cal plantejar el per que hem de treballar d'aquesta manera. Treballar mitjançant competències suposa una transformació de l'escola tradiccional, és pretén formar a persones capaçes de donar resposta als problemes de la vida quotidiana.

Les competències doncs, han de abastar l'àmbit social, interpersonal, personal y profesional. L'informe Delors va establir els cuatre pilars fonamentals per a l'educació <<saber coneixer, saber fer, saber ser i saber conviure>>. Per tant, no hi ha prou en ensenyar coneixements teòrics, sinó que és necessari aplicarlos a la paràctica amb actitud. Una persona és competent quan domina conceptes, fets, procediments i actitud. Zabala fa una comparació de les competències amb una taula amb quatre potes, si falla una pota es deixa de ser competent.

Per demostrar si una persona és o no competent, Zabala planteja la següent escena: Es presenten a casa, per sorpresa, tres amics sense haver sopat. Per poder resoldre aquest problema, el primer és analitzar la situació i després, de les possibles solucions decidir quina és la més apropiada. Si triem l'opció de cuinar una truita, hem de ser competents per cuinar-la bé. Alhora de fer la turita, ho hem de fer de manera flexible i estratègica, és a dir, ens hem d'adaptar en funció de les demandes, dels gustos que presenten en les diverses situacions. El cuiner ha de dominar coneixements, però també la habilitat i les ganes per poder cuinar-la.

Com ja sabem, la millor manera d'aprendre a fer és fent. Els fets s'ensenyen de forma expositiva i s'aprenen mitjancant la memorització i la repetició. Els conceptes són construccions personals que depenen de les nostres experiencies, cosa que implica comprensió. Per aquest motiu, no serveix el model expositu sinó que s'ha d'aprendre fent. Quan som competents, estem refelexionan sobre la teoria, de manera que ens serveix i ens ayuda a aplicar-lo a la pràctica. Per això es important que teoria i practica vagin lligades i no dissociades. Les acituds s'aprenen vivint i reflexionant les situacions on has d'actuar solucionant conflictes.

Aprendre per competències implica que l'alumne sàpiga des del principi la significativitat i la funcinalitat de tot allò que esta aprenent, és a dir, sap per a que li serviran aquests coneixements en un futur pròxim. Els mestres hem de ensenyar partint sempre de situacions reals, cosa que permet als nostres alumnes l'oportunitat d'experimentar-lo, ja que com hem dit anteriorment la millor manera d'aprendre és fent i experimentant.

Per poder ensenyar per competències, els mestres hem d'intentar tenir una organització de l'aula on uns alumnes ajudin als altres, de manera que a través de equips estables i flexius es pugi atendre a la diversitat. En la seva conferència, Zabala ens posa en una altra situació: Quatre alumnes han contestat malament a la pregunta que li ha realitzat el professor, però tots ells s'han equivocat en coses diferents, el primer ha fallat en els fets, el segon en els conceptes, en el tercer en el procediment i el quart en l'actitud. Davant el mateix problema, cuatre alumnes han actuat de manera incompetent, però aquesta imcompetència no ha estat generalitzada, sinó que cadascú ha fallat en un dels component. Els alumnes, utilitzant estratègies determinades podran millorar la part que han fet malament.

Com a resum d'aquesta entrada podriem dir que, les disciplines, tot i que són bàsiques per entendre la vida, no són suficients. Per poder entedre-la cal viure, reflexionar i resoldre els problemes que ens planteja.

Desde la meva experiència com antiga estudiant de l'escola primaria, he de dir que encara que consider que tots els meus mestres han tractat de cercar metodologíes basades en cometències, han acabat ensenyar-nos els continguts conceptuals sobre la resta. Se que ensenyar per competències és una tasca molt díficil, i més quant s'han de donar molts continguts en un temps determinat. Malgart això crerc que és necessari i els mestres hem d'intentar posar totes les nostres intencions en fer-lo possible.

Tant de petita com ara, malgrat tenir molts clars els coneixements teòrics, moltes vegades m'ha costat aplicar-los en casos pràctics. Tinc un record de quan anava a sisè de primaria, el nostre professor de coneixement del medi, en comptes de fer un exàmen escrit sobre el procés de fotosíntesi el va fer oral. Jo tenia molt clar el concepte de fotosíntesi i comprenia com i perquè passaba aquest procès, però quan va arribar el meu torn em vaig posar tan nerviosa que no vaig ser capaç de explicar-lo. En aquest exàmen tot i que sabia els coneixements, vaig actuar de manera incompetent. La meva incompetència va ser en la expersió oral. A partir d'aquell moment el meu mestre em va ajudar a superar la meva por de parlar en públic i poc a poc vaig anar millorant.

En un futur m'agradaría arribar a ser una bona mestra i adoptar en totes les meves clases un ensenyament basat en competències. M'agradaria formar als meus alumnesen tots els àmbits i per a que siguin capaços de superar tots els problemes de la vida.

El currículum en l'escola primaria

¿Què és el currículum? El terme currículum ha tingut diferents definicions. Al llarg del temps han sorgit tres vessants que han intentat explicar el seu significat:
Alguns docents consideren el currículum com el conjunt de coneixements que cal trasmitir a l'alumnat. Altres, l'entenen bàsicament com una especificació dels resultats que es pretén assolir mitjançant el procés educatiu, és a dir, el conceben com una formulació dels objectius i de les finalitas de l'educació. Una altra concepció és aquella que considera que el currículum és tot allò que els alumnes realment aprenen en l'escola.

La concepció de currículum del darrer vessant ens fa parlar del currículum ocult. Aquest fa refèrencia a tots els coneixemets que veritablement s'aprenen i que no figuen al currículum de manera explícita. El mestre, a més de trasmetre els coneixements que vol, trasmet altres de manera inconcient.
Els missatges poden estar en consonància, al marge o en contradicció amb les intencions declarades a l'escola, no són aliens als conflictes socials i solen estar vinculats al paper dels sexes dins la cultura, a l'exercici de l'autoritat i del poder, als mecanismes de la distribució de la riquesa o a la posició de grups socials, polítics i religiosos, etc. El currículum ocult acostuma a considerar-se negatiu, ja que en ocasions amaga un transfons maxista o racista.

Si tenim en compte aquests dos plànols (el institucional i el real/experimental) el currículm és pot definir com el conjunt d'objectius, competències bàsiques, continguts, mètodes pedagògics i criteris d'avaluació. Així doncs, es tracta de les decisions relatives al què, com i quan ensenyar i avaluar que pren un equip docent per dur a terme els processos d'ensenyament -aprenentage. És el document que reflecteix les intencions educatives, defineix i organitza el treball del docent.

El currículum es basa en quatre fons. La primera font, la psicològca, fa referència a com aprenem, és a dir, als factors i als processos que intervenen en el creixement i en l'aprenentage. La font pedagògica es refereix a com ensenyam, proposa quines són les metodologies més adecuades que em de seguir. La font epistemológica, selecciona els coneixements més importants de cada ciència, i finalment, la font sociològica estudia la societat i dicta quins són els continguts més rellevants del moment històric en el que vivim.

El currículum compleix diverses funcions (orientativa, prescriptiva i de control social), i segons com s'entenguin, es poden diferenciar dos tipus de currículum. Si parlem d'un currículum obert, ens referim aquell que permet la creativitat i que dóna un marge ampli al mestre. En canvi, si parlem d'un currículum tancat, les possibilitats de improvisació i innovació per part del docent són molt limitades. En aquest tipus de currículum, les orientacions que proposa es segueixen literalment en comptes de prendre-les com un punt de partida que el mestre haurà d'anar completant i tancant durant el curs.

El currículum ha de ser un intrument capaç de donar resposta a les característiques i a la realitat educativa de cada centre. Per aquest motiu hi ha tres nivells de concreció curricular.
Primer nivell de concresió. L'estat marca les bases dels coneixements que s'han d'ensenyar en cada àrea i els diferents continguts (conceptuals, procedimentals i actitudinals) que l'alumne necessitarà per comprendre'ls. D'aquesta manera, s'assegura una formació comuna a tots els alumnes del sistema educatiu. Les administracions educatives, des de les comunitas autònomes estableixen el currículum per cada etapa.
Segon nivell de concresió. Els centres docents confeccionen per cicles el projecte curricular (pcc) on es concreten els objectius generals i específics de cada escola.
Tercer nivel de concresió. Els mestres adqüen el currículum a les característiques del grup-classe a través de les programacions didàqutiques.

El segon nivell de concrsió es va crear amb la finalitat de que tots els mestres components de cada centre poguessin decidir conjuntament la concresió dels objectius, dels continguts i de las opcions metodològiques més adecuades atenent a les peculiaritats piscològiques i culturals dels alumnes que ho integren. Per tant, a partir de l'anàlisis establert per el primer nivell de concresió, el centre els interpreta i els reelabora adaptant-lo a les seves necessitas i al seu context.

Cada alumne té el seu propi estil d'aprenentage, un ritme de maduració personal, un estil conguntiu distint etc. Per aquest motiu, el mestre, si el troba necesari, ha de fer una adaptació del curriculum a un nen amb dificultats. Tot i que el docent el pot fer les modificacions que cregui convenients, sempre ha de cumplir els mínims que es proposen en ell. El currículum ha de ser flexible per tal de que tots els alumnes pugin desenvolupar-se en funció de les seves condicions. Es pretén el màxim desenvolupament de l'infant, donant resposta a les dificultats d'aprenentage i atenent així a la diversitat.

Aquesta entrada de blog m'ha fet reflexionar sobre la gran quantitat de continguts que apareixen en el currículum. Actualmet molts mestres es preocupen més per acabar el temari que no per saber si els seus alumnes comprenen tot allò que se'ls explica. Això pasa perquè s'han de donar molts continguts en un període molt curt de temps. Així doncs, el mestre es troba obligat a prioritzat els continguts conceptuals i ha deixat de banda els altres. Personalment que s'hauria de ajustar el nombre de continguts al temps disponible ,ja que per a mi és més important que l'alumne aprengui menys continguts i que els aprengui de forma significativa que no que els memoritzin i finalment els oblidi. Com a futura mestra, m'agradaría arribar a elabrorar, juntament amb els meus companys de feina, un currículum amb el qual tots els meus alumnes pugen desenvolupar totes les seves capacitats. 

 

Principis psicopedagògics de l'aprenentage significatiu

Actualment a l'escola s'ha donat més importància al que s'ha d'ensenyar que al com s'ha d'ensenyar. És imprescindible saber i organitzar els continguts i els conceptes que s'han de donar en cada tema, però mai sense deixar de banda la metodologia que utilitzarem per trasmetre'ls.

Depenent del que entengui el mestre pel terme educació, emprarà una forma d'ensenyar o una altra. Si aquest conceb l'ensenyament com un procés propedèutic i selectiu es basarà en aprenentages mecànics o repetitius. Aquest tipus d'aprenentage pot ser útil respecte als continguts factuals. No obstant, resulta difícil fer-lo servir fora del context après, i a més, en la majoria de els casos tendeix a ser oblidat.

En canvi, si el docent entén l'ensenyament com un procés en el qual l'alumne resol els problemes de la vida quotidiana, prendrà com a model els aprenentages profunds i significatius. Al contrari de l'anterior, no es centra únicament en la memorització i posterior repetició dels continguts, sinó que pretèn que l'alumnat els comprengui i siga capaç de aplicar-los en situacions reals.

Durant molt de temps, en els centres educatius s'ha considerat un bon aprenentage aquell en el qual l'alumne repetia el més fidel possible les lliçons del mestre (aprenentage mècanic). Afortunadament, l'escola ha anat evolucionant i avui en dia és molt important la significativitat.

 L'aprenentage significatiu procura que l'alumne siga el protagonista del seu propi procés d'aprenentage, qui construeix activament el seu coneixement. Per tant, s'han d'oferir moments per a que els infants participin i intervenguin en la dinàmica d'aula.

Per promoure l'aprenentage significatiu s'han de tenir en compte una sèrie de prinicipis psicopedagògics.

Els coneixements previs són el punt de partida de tot aprenentage. Tal i com afirmaven Ausubel, Novak i Haneisan, “el factor más importante que influye en el aprendizaje es lo que el alumno y la alumna ya sabe”. La nostra estructura cognitiva esta formada per esquemes de coneixement, és a dir, representacions personals i singulars de la realitat. Al llarg de la nostra vida els esquemes de coneixement es modifiquen, es tornen més complexos i s'adapten a la realitat a mesura que rebem informació i adquirim nous coneixements.

El procés d'aprenentage es produiex quan s'estableix un vincle entre els coneixements inicials i els nous continguts. Piaget proposa un model d'equilibri per explicar el desevolupament cognitiu. En la reinterpretació d'aquesta teoria, Coll exposa que la nova informació es connecta amb un concepte preexistent en l'estructura cognitiva i per aquesta raó els nous coneixements modifiquen i reestructuren els previs.

Els estudiants han de poder contrastar els nous coneixements amb els que ja saben i, si cal, transformar-los per tal d'arribar a un coneixement més complet. Per aquesta raó és necessari que es tingui en compte el nivell de desenvolupament o estat maduratiu de l'alumne. Això implica que com a docents em d'adaptar els continguts a les característiques personals dels infants.

Vigotsky anomena zona de desenvolupament proper a la distància entre el que es sap i el que es vol aprendre. L'alumne parteix d'uns coneixements, però necessita ajuda per arribar a assolir uns altres. El mestre és l'encarregat d'acompanyar-lo i guiar-lo per tal de que superi els reptes que es presenten en aquest recorregut.

Els objetius que hem de plantejar als infants no han de ser ni massa senzills ni massa complicats. Segons Bandura “ Las metas relativamente fáciles no son suficientemente desafiantes para provocar mucho interés, las que son moderadamente difíciles mantienen un esfuerzo elevado y producen satisfacción por medio de la consecución de submetas, mientras que las metas que están mucho más lejos de las propias posibilidades son desalentadoras".

Per a que un apententage sigui significatiu és essencial que els continguts es presentin des de la seva funcionalitat. El nen ha de saber quina és la finalitat d'estudiar-los i com els podrà aplicar en el seu dia a dia. D'aquesta manera, atribuint-li sentit al que s'aprèn és quan existeix un interès per part de l'alumne i una motivació per a continuar aprenent.

El procés d'equilibri/desequilibri/reequilibri exigeix una gran activitat mental de l'estudiant. Per tant, és molt important la disposició que adopta per a aprendre. Si no existeix una actitut favorable cap a l'objecte d'estudi és difícil que l'aprenentatge es pugui dur a terme.

Per aquest motiu, és fonamental motivar a l'alumne per a que es produeixi una motivació intrínseca, és a dir, que ell mateix estigui motivat per aprendre i millorar. Les expectatives que el professor deposita en l’alumne tenen una enorme influència, ja que aquests es comporten com el professor espera d’ells. Aquests alumnes, al ser tractats d’un mode distint, responen de manera diferent, confirmant així les expectatives del professorat. Com a futurs educadors hem d’evitar formular expectatives negatives sobre els nostres alumnes perquè perjudiquen el seu autoconcepte i la seva autoestima.

En darrer lloc cal destacar el paper de la reflexió de l'alumne sobre el propi aprenentage (metacognició). Aquesta capacitat reflexiva permet que l'aprenentage sigui profund, significatiu i en facilita de nous.

En classe sempre ens han dit que la nostra experiència com alumnes no ha d'influir en la nostra tasca com a mestres. Tot i que consider que he tingut bons mestres, mai vàren enfocar la seva matària des del punt de vista den l'aprenentage significatiu. D'altra banda, les activitats que ralitzaba en l'escola no eren vivencials i pens que és més senzill interioritzar un concepte si s'experimenta prèviament, ja que l'experimentació facilita el record de les conclusions extretes. Com a futura mestra esper estimular el desig d'apendre dels meus alumnes, afavorint aprenentages significatius.

 

 

 Autora: Celia González Martínez

 

El rol del mestre

Qui no ha escoltat alguna vegada “ganas menos que un maestro de escuela”, “quien pudiera tener el trabajo de un cura, el sueldo de un ministro y las vacaciones de un maestro” i el més indignant de tots “Aquí el que sabe hace y el que no sabe enseña”?

Durant molt de temps el rol del docent ha estat infravalorat per la societat. La figura del mestre s’ha percebut com la d’un treballador vague i que sempre esta de vacances. Molta gent critica i menysprea constantment aquesta professió sense adonar-se que els mestres tenen la missió més important de totes: la formació integral dels seus alumnes.

Els ciutadans no són conscients de que gràcies a aquest ofici, el qual consideren tan fàcil, avui en dia són el que són. Gràcies als professors que els varen educar, que varen posar tota la seva obstinació en que aprenguessin i que els van animar a continuar estudiant, ara poden dedicar- se a la seva feina.

Realment penso que aquesta tasca és difícil i estic totalment d’acord amb Miguel Ángel Santos Guerra en retre'ls homenatge. S’ho mereixen, perquè encara que estan sotmesos a la pressió social (cada dia major), estan poc formats, treballen per menys salari i en pitjors condicions continuen realitzant el seu treball.

És d’admirar la seva paciència, ja que en ocasions han d’ensenyar a al·lots que de cap manera volen aprendre i que a més, distrauen a la resta de companys. De vegades han de enfrontar-se a faltes de respecte i impertinències per part dels alumnes i fins i tot, en algunes situacions, per part dels propis pares.

També és d’elogiar la seva capacitat de improvisació. En les aules, molt sovint, sorgeixen problemes i canvis que obliguen al docent a prendre decisions imprevistes i imprevisibles. Tal i com afirmen Jaume Cela i Juli Palou "En nuestra profesión, lo imprevisible es tan importante como lo previsible. Ser maestro es practicar un tipo de arte, porque por mucho que prepares y que conozcas a tus alumnos y que preveas numerosas situaciones, siempre aparecen otras que te sorprenden y que debes atender".

He de dir que, com en tots els treballs, hi ha professors de tot tipus i cadascun d’ells adopta una metodologia diferent en les seves classes. En el llibre “Una educación para mañana”,  Jaume Carbonell  fa una distinció entre cinc tipus de mestres. Malgrat les diferencies, crec que és necessari que tots ells comparteixin una sèrie de característiques per poder formar als estudiants de manera igualitària. Carbonell, en aquest mateix llibre esmenta els deu atributs que ha de tenir un bon mestre.

El mestre ha de conèixer al seu alumnat tant en el context escolar com en el familiar i social. És important que mostri una actitud amorosa i afectiva amb els alumnes i que els eduqui a través del testimoni personal, la relació de proximitat i l’exemple.

És indispensable que hi hagi una coherència entre la lliçó i la practica, entre el que es diu i el que es fa. Això és, amb el pas del temps, el que realment valoraran els alumnes. Com sosté Sonia Nieto "Lo que los docentes hacen y dicen pueden quedarse con sus alumnos el resto de la vida. Porque los docentes cambian vidas para siempre".

El docent, mitjançant la conversa i el diàleg, ha de saber despertar la curiositat i les ganes d’aprendre dels boixos. Podríem dir que s’ha de seguir el mètode socràtic, on el mestre a través de preguntes guia la intel·ligència del nen i és ell mateix qui a partir de les orientacions del professor arriba a la resposta correcta.

És necessari que el mestre estigui formant-se contínuament i ampliant els seu coneixements. Actualment, amb la implantació de les noves tecnologies, ha de actualitzar-se per poder fer un ús pràctic i correcte de elles. Les TIC permeten possibilitats per a l’intercanvi i la cooperació. Si es segueix la metodologia Technological Pedagogical Content Knowledge (TPACK) es podria aconseguir la integració de la tecnologia en la docència d’una forma eficaç, aconseguint així, un coneixement tecnològic, pedagògic i disciplinar.

Autor: David T Jones

 

Com a conclusió, m’agradaria dir que des de petita he volgut ser mestra. Ho he tingut tan clar sempre perquè m’agraden molt els nens, i no perquè considerés que fos un treball fàcil, molt còmode, de poques hores i amb moltes vacances. Es cert que en un principi, em pareixia un molt bon treball respecte al temps. El que no sabia i ara m’estic adonant, és que un mestre no només treballa en hores lectives i no es limita a seguir exclusivament el llibre de text. Un bon mestre dedica moltes hores del dia en preparar les seves classes, en cercar la forma de motivar als seus alumnes i que aquests s’ho passin bé aprenent.

Autora: Celia González Martínez

 

Aquesta foto és de quan anava a sisè de primària. La meva mestra ens va portar a la platja per explicar-nos la posidònia, com es formava la sorra i els animals que podiem trobar. La excursió em va agradar molt i tots varem aprendre moltes coses. En un futur, m'agradaria arribar a ser com la meva mestra, organitzar sortides i altres activitats no rutinaries i monòtones on els nens pugin aprendre de manera significativa, i a més es diverteixin.

I tu, també ets dels que menysprea el treball dels mestres?

•   I a tu, què et van ensenyar?

Escola transmisiva vs Escola constructiva

• Es ben cert que el sistema educatiu s’ha anat actualitzant al llarg del temps, però encara no s’ha aconseguit passar completament de l’escola tradicional a una escola constructiva.   
•  
• Fa unes dècades, eren pocs els que anaven a l’escola, i part dels que hi assistien finalment ho deixaven per posar-se a treballar. Per tant, només els més privilegiats podien continuar la seva formació acadèmica. Avui en dia això a canviat, ara tots els infants estan escolaritzats i la educació és obligatòria fins al setze anys. 
• Tot i que, l’escola s’ha eixamplat a la totalitat del poble i ha acceptat l’entrada massiva de nous estudiants, no canviat, continua sent una escola tansmisava que es centra més en instruir que en educar a l’alumne. 
• Es podria dir doncs, que l’escola de tots no ha esdevingut escola per a tots. Una escola que vulgui ser de debò de tots i per a tots ha de preocupar-se per oferir a tothom les bases, les motivacions i els models culturals que poden permetre la construcció d’un patrimoni de coneixements, habilitats i competències.
• És veritat que existeixen centres en els quals es treballa mitjançant projectes, on el nin és el protagonista del seu propi aprenentatge. Però en majoria dels casos, es continua seguint les directrius de l’escola tradicional.
• L’explicació d’aquest fet és que la societat avança més ràpidament que l’escola. Els mestres s’han quedat completament al marge d’aquest procés de transformació, ja que la seva formació inicial no s’ha modificat.
• S’ha produït un cicle viciós, on el professorat passa de l’estat d’estudiant al de professor sense sortir de l’escola. D’aquesta manera, el mestre repeteix els continguts de l’ensenyament de la mateixa forma que els ha rebut, sense aplicar nous mètodes i introduir l’ús de les noves tecnologies en les seves classes. 
• Sóc conscient de que no és fàcil elaborar un model d’escola nova i menys en un període de temps curt. És molt més fàcil continuar amb un model d’escola que coneixem i sabem com funciona per la nostra experiència directa amb ella.
• Com a futura mestra crec que és important reformar l’escola actual, deixant de banda l’ escola tradicional, basada únicament en l’ acumulació de sabers teòrics per passar a una escola constructiva on es pretén aplicar aquesta teoria a cassos pràctics. 
• L’escola transmissiva dona per suposat que el nen no sap res i va a l’escola per aprendre. El professor és el protagonista d’aquest model educatiu, és el que sap, és el fiador de la veritat i de tot allò que val la pena aprendre. La intel·ligència de l’alumne es considera buida i s’ompli progressivament amb la acumulació de coneixements que transmet el mestre.
• En aquests tipus d’escola no s’accepta una confortació amb el que succeeix fora de l’escola, ja que parteix de l’idea de que l’alumne no sap. D’aquesta manera s’impedeix al nen aportar la seva experiència i els seus coneixements previs. Tampoc accepta la diversitat ni els diferents punts de vista dels alumnes, només hi ha un punt de vista: el del mestre. 
• Els alumnes es distribueixen sempre en l’aula de manera individual, censurant així, el possible intercanvi de conceptes entre els nens. Es marquen horaris fixos i inamovibles, on cada hora es centra en una assignatura diferent. El joc i el dialecte entre el metre i l’alumne roman al marge, i únicament es dóna com a vàlida la informació que proporciona el llibre de text. 
• La manera d’ avaluar consisteix en posar un examen teòric final que l’alumne ha de superar per passar al següent curs. Si el suspenen, haura de repetir una altra vegada el curs sencer. 
• Amb aquest sistema educatiu propedèutic, selectiu i homogeni la feina de l’alumne es limita a escoltar, memoritzar i repetir.
• En canvi, la escola a la qual es vol arribar, es caracteritza fonamentalment per la construcció dels coneixements per part del propi nen. L’alumne és el que adopta el paper protagonista del seu aprenentatge, ell sap i va a l’escola per reflexionar sobre els seus coneixements, organitzar-los, aprofundir-los, enriquir-los i desenvolupar-los dins del grup. El mestre deixa ser el que ho sap tot i actua com a guia i orientador en el procés educatiu del nen. És el responsable del mètode i de garantir a cada alumne l’assoliment dels nivells més elevats possibles amb la participació i contribució de tothom. La intel·ligència es considera plena i, es modifica i s’enriqueix al llarg del curs.
• Aquesta escola es basa en la diversitat. Tots els nens saben i saben coses diferents, ja que les seves experiències i els seus recursos no han estat els mateixos. Acceptar els coneixements previs del nen significa iniciar sempre la feina escolar partint d’allò que els nens coneixen del tema proposat, es a dir, significa treballar sempre sobre allò que és proper. Això permet passar d’un coneixement concret a uns altres més generals.  
• Els alumnes es distribueixen en grups, i de vegades en altres ambients diferents de l’aula (com al taller o al laboratori). El grup dona diferents punts de vista, i permet que tots els implicats pugin tenir la seva pròpia visió sobre el tema plantejat. El horari és flexible i no es treballa per assignatures, sinó per projectes, on pretén que mitjançant el joc i la participació el nin aprengui. El llibre de text es continua utilitzant, però no com a únic recurs, també s’empren altres tipus de llibres i les noves tecnologies de informació i comunicació (TIC).
• Es fa una avaluació contínua dels nivells de creixement de cada nen i de la pròpia feina, a fi de facilitar les correccions necessàries per a assolir els objectius establerts. És important que els nens i les seves famílies també estiguin implicats en les diferents fases d’avaluació per participar activament en les rectificacions i sobretot, per tenir consciència del camí que estan seguint. 
• Aquest sistema educatiu implica per tant, formar als alumnes, però no únicament en l’àmbit laboral, sinó també preparar-los per a la vida quotidiana. 
• Per finalitzar, he de dir que la escola ha de retrobar la seva funció específica, que consisteix en desenvolupar la personalitat de l’alumne en tots els àmbits de la vida. Per això, cal elaborar un projecte educatiu integral basat en experiències significatives per als nins, trencant així amb les velles tradicions acadèmiques.

Finalitats de l'educació

Si una cosa tinc clara és que el sistema escolar deuria girar en torn a les diferents competències. Entenem pel terme competència allò que caracteritza a una persona capaç de realitzar una tasca concreta de forma eficaç. Per parlar de quines competències són objecte de l’educació abans cal saber quines són les seves finalitats.


Segons un acord generalitzat, les finalitats de l’educació deuen contribuir al ple desenvolupament de la personalitat en tots els àmbits de la vida. Com a futura mestra, estic d’acord amb que la finalitat de l’educació és la formació integral de les persones. Per tant, la missió de l’escola no només ha de ser la de transmetre coneixements acadèmics, sinó també la de preparar als alumnes per a que siguin capaços de poder resoldre els problemes de la vida quotidiana.


Els professors no hem de limitar-nos a transmetre coneixements teòrics. És cert que la teoria és important, però aquesta no ha de predominar sobre la pràctica, ja que el que realment interessa és la seva utilitat. Per això pens que es necessari que el que s’aprèn a les aules tingui un sentit pel nin, aconseguint així un aprenentatge significatiu.


Si analitzem l’escola avui en dia, podem observar que aquesta segueix un model propedèutic i selectiu. Aquesta selecció dels “millors” comporta entendre l’escola com un recorregut de superació de successives etapes amb la finalitat d’arribar a la etapa superior: la universitat.


Sota el meu punt de vista, aquest procés provoca que l’escola desemboqui en una acumulació de sabers que, en general, només són necessaris per a accedir al següent nivell. D’aquesta manera, en la majoria de casos, l’estudiant s’aprèn el temari de memòria amb l’objectiu de superar l’examen i no amb la intenció d’aplicar a vida real els coneixements adquirits al llarg del curs.

Aleshores, es podria dir que actualment a l’escola (i més endavant a l’institut) únicament es transmeten els sabers bàsics per arribar a la universitat. En aquest sentit, als joves que optin a altres alternatives diferents de la vida universitària no li serviran de gaire. Per això, la meva opinió es que, l’ensenyament ha de garantir la igualtat d’oportunitats per a tots, independentment de quines siguin les seves preferències professionals.


Des de fa temps existeix una dicotomia entre la funció instructiva i la educadora de l’ensenyament. En el nostre temps l’escola s’ha centrat més en aquells coneixements acadèmics, ja que considera que la tasca d’educar li correspon exclusivament a la família. Personalment, crec fermament que el professorat i la família són els responsables de l’educació dels infants i per aquest motiu han de treballar unides pel benefici de l’alumne.


En conclusió, les competències responen als propòsit de l’educació: formar persones educades en totes les dimensions humanes. Podem distingir vuit competències bàsiques, el tractament de les quals suposa un canvi en el model escolar actual ja que s’exercita conjuntament la teòrica i la pràctica.