Competències




El terme competència sorgeix del món empresarial com a consequència de la necessitat d' aplicar els coneixements teòrics, adquirits al llarg del procés educatiu, en una posterior feina laboral. Després d'un analisi, els empresaris, s'han adonat que malgrat contractar a presones amb excelents expedients, no sabien resoldre de forma eficaç els problemes que els plantejaven.

Una competència, per tant, implica ser capaç de posar en pràctica tots els coneixements teòrics. En el llibre 11 idees claus Com aprendre i ensenyar competències de Antoni Zabala es defineix la competència com la capacitat o habilitat d'efectuar o fer front a situacions diverses de forma eficaç en un context determinat. I per això és neccessari movilitzar actituts, hablilitats i coneixements al mateix temps i de forma interrelaccionada.


 L'escola de caràcter propedèutic i selectiu ha entès  l'ensenyament   com un recorregut de superació de successives etapes amb la finalitat d'arribar a una etapa superior. Zabala compara aquest procés d'aprenentage amb una gimkana, l'alumne ha de superar diverses proves per assolir un objectiu: l'accés a l'universitat. Durant molt temps, els docents s' han esforçat en formar futurs universitaris, sense tenir en compte les veritables finalitats de l'educació, formar als estudiants en tots els àmbits de la vida. Per tant, l'escola ha de formar en totes aquelles competències imprescindibles per aconseguir el ple desenvolupament de l'alumnat.

Som concient de que no és fàcil ensenyar per competències, ja que requereix molt de temps i dedicació, que en la majoría de casos, els horaris no disposen. La principal preocupació dels mestres ha estat com s'han d'ensenyar les competències, però abans cal plantejar el per que hem de treballar d'aquesta manera. Treballar mitjançant competències suposa una transformació de l'escola tradiccional, és pretén formar a persones capaçes de donar resposta als problemes de la vida quotidiana.
Les competències doncs, han de abastar l'àmbit social, interpersonal, personal y profesional. L'informe Delors va establir els cuatre pilars fonamentals per a l'educació <<saber coneixer, saber fer, saber ser i saber conviure>>. Per tant, no hi ha prou en ensenyar coneixements teòrics, sinó que és necessari aplicarlos a la paràctica amb actitud. Una persona és competent quan domina conceptes, fets, procediments i actitud. Zabala fa una comparació de les competències amb una taula amb quatre potes, si falla una pota es deixa de ser competent.

Per demostrar si una persona és o no competent, Zabala planteja la següent escena: Es presenten a casa, per sorpresa, tres amics sense haver sopat. Per poder resoldre aquest problema, el primer és analitzar la situació i després, de les possibles solucions decidir quina és la més apropiada. Si triem l'opció de cuinar una truita, hem de ser competents per cuinar-la bé. Alhora de fer la turita, ho hem de fer de manera flexible i estratègica, és a dir, ens hem d'adaptar en funció de les demandes, dels gustos que presenten en les diverses situacions. El cuiner ha de dominar coneixements, però també la habilitat i les ganes per poder cuinar-la.

Com ja sabem, la millor manera d'aprendre a fer és fent. Els fets s'ensenyen de forma expositiva i s'aprenen mitjancant la memorització i la repetició. Els conceptes són construccions personals que depenen de les nostres experiencies, cosa que implica comprensió. Per aquest motiu, no serveix el model expositu sinó que s'ha d'aprendre fent. Quan som competents, estem refelexionan sobre la teoria, de manera que ens serveix i ens ayuda a aplicar-lo a la pràctica. Per això es important que teoria i practica vagin lligades i no dissociades. Les acituds s'aprenen vivint i reflexionant les situacions on has d'actuar solucionant conflictes.
Aprendre per competències implica que l'alumne sàpiga des del principi la significativitat i la funcinalitat de tot allò que esta aprenent, és a dir, sap per a que li serviran aquests coneixements en un futur pròxim. Els mestres hem de ensenyar partint sempre de situacions reals, cosa que permet als nostres alumnes l'oportunitat d'experimentar-lo, ja que com hem dit anteriorment la millor manera d'aprendre és fent i experimentant.

Per poder ensenyar per competències, els mestres hem d'intentar tenir una organització de l'aula on uns alumnes ajudin als altres, de manera que a través de equips estables i flexius es pugi atendre a la diversitat. En la seva conferència, Zabala ens posa en una altra situació: Quatre alumnes han contestat malament a la pregunta que li ha realitzat el professor, però tots ells s'han equivocat en coses diferents, el primer ha fallat en els fets, el segon en els conceptes, en el tercer en el procediment i el quart en l'actitud. Davant el mateix problema, cuatre alumnes han actuat de manera incompetent, però aquesta imcompetència no ha estat generalitzada, sinó que cadascú ha fallat en un dels component. Els alumnes, utilitzant estratègies determinades podran millorar la part que han fet malament.

Com a resum d'aquesta entrada podriem dir que, les disciplines, tot i que són bàsiques per entendre la vida, no són suficients. Per poder entedre-la cal viure, reflexionar i resoldre els problemes que ens planteja.


Desde la meva experiència com antiga estudiant de l'escola primaria, he de dir que encara que consider que tots els meus mestres han tractat de cercar metodologíes basades en cometències, han acabat ensenyar-nos els continguts conceptuals sobre la resta. Se que ensenyar per competències és una tasca molt díficil, i més quant s'han de donar molts continguts en un temps determinat. Malgart això crerc que és necessari i els mestres hem d'intentar posar totes les nostres intencions en fer-lo possible.
Tant de petita com ara, malgrat tenir molts clars els coneixements teòrics, moltes vegades m'ha costat aplicar-los en casos pràctics. Tinc un record de quan anava a sisè de primaria, el nostre professor de coneixement del medi, en comptes de fer un exàmen escrit sobre el procés de fotosíntesi el va fer oral. Jo tenia molt clar el concepte de fotosíntesi i comprenia com i perquè passaba aquest procès, però quan va arribar el meu torn em vaig posar tan nerviosa que no vaig ser capaç de explicar-lo. En aquest exàmen tot i que sabia els coneixements, vaig actuar de manera incompetent. La meva incompetència va ser en la expersió oral. A partir d'aquell moment el meu mestre em va ajudar a superar la meva por de parlar en públic i poc a poc vaig anar millorant.

En un futur m'agradaría arribar a ser una bona mestra i adoptar en totes les meves clases un ensenyament basat en competències. M'agradaria formar als meus alumnesen tots els àmbits i per a que siguin capaços de superar tots els problemes de la vida.

El currículum en l'escola primaria



¿Què és el currículum? El terme currículum ha tingut diferents definicions. Al llarg del temps han sorgit tres vessants que han intentat explicar el seu significat:
Alguns docents consideren el currículum com el conjunt de coneixements que cal trasmitir a l'alumnat. Altres, l'entenen bàsicament com una especificació dels resultats que es pretén assolir mitjançant el procés educatiu, és a dir, el conceben com una formulació dels objectius i de les finalitas de l'educació. Una altra concepció és aquella que considera que el currículum és tot allò que els alumnes realment aprenen en l'escola.

La concepció de currículum del darrer vessant ens fa parlar del currículum ocult. Aquest fa refèrencia a tots els coneixemets que veritablement s'aprenen i que no figuen al currículum de manera explícita. El mestre, a més de trasmetre els coneixements que vol, trasmet altres de manera inconcient.
Els missatges poden estar en consonància, al marge o en contradicció amb les intencions declarades a l'escola, no són aliens als conflictes socials i solen estar vinculats al paper dels sexes dins la cultura, a l'exercici de l'autoritat i del poder, als mecanismes de la distribució de la riquesa o a la posició de grups socials, polítics i religiosos, etc. El currículum ocult acostuma a considerar-se negatiu, ja que en ocasions amaga un transfons maxista o racista.

Si tenim en compte aquests dos plànols (el institucional i el real/experimental) el currículm és pot definir com el conjunt d'objectius, competències bàsiques, continguts, mètodes pedagògics i criteris d'avaluació. Així doncs, es tracta de les decisions relatives al què, com i quan ensenyar i avaluar que pren un equip docent per dur a terme els processos d'ensenyament -aprenentage. És el document que reflecteix les intencions educatives, defineix i organitza el treball del docent.

El currículum es basa en quatre fons. La primera font, la psicològca, fa referència a com aprenem, és a dir, als factors i als processos que intervenen en el creixement i en l'aprenentage. La font pedagògica es refereix a com ensenyam, proposa quines són les metodologies més adecuades que em de seguir. La font epistemológica, selecciona els coneixements més importants de cada ciència, i finalment, la font sociològica estudia la societat i dicta quins són els continguts més rellevants del moment històric en el que vivim.

El currículum compleix diverses funcions (orientativa, prescriptiva i de control social), i segons com s'entenguin, es poden diferenciar dos tipus de currículum. Si parlem d'un currículum obert, ens referim aquell que permet la creativitat i que dóna un marge ampli al mestre. En canvi, si parlem d'un currículum tancat, les possibilitats de improvisació i innovació per part del docent són molt limitades. En aquest tipus de currículum, les orientacions que proposa es segueixen literalment en comptes de prendre-les com un punt de partida que el mestre haurà d'anar completant i tancant durant el curs.

El currículum ha de ser un intrument capaç de donar resposta a les característiques i a la realitat educativa de cada centre. Per aquest motiu hi ha tres nivells de concreció curricular.
Primer nivell de concresió. L'estat marca les bases dels coneixements que s'han d'ensenyar en cada àrea i els diferents continguts (conceptuals, procedimentals i actitudinals) que l'alumne necessitarà per comprendre'ls. D'aquesta manera, s'assegura una formació comuna a tots els alumnes del sistema educatiu. Les administracions educatives, des de les comunitas autònomes estableixen el currículum per cada etapa.
Segon nivell de concresió. Els centres docents confeccionen per cicles el projecte curricular (pcc) on es concreten els objectius generals i específics de cada escola.
Tercer nivel de concresió. Els mestres adqüen el currículum a les característiques del grup-classe a través de les programacions didàqutiques.

El segon nivell de concrsió es va crear amb la finalitat de que tots els mestres components de cada centre poguessin decidir conjuntament la concresió dels objectius, dels continguts i de las opcions metodològiques més adecuades atenent a les peculiaritats piscològiques i culturals dels alumnes que ho integren. Per tant, a partir de l'anàlisis establert per el primer nivell de concresió, el centre els interpreta i els reelabora adaptant-lo a les seves necessitas i al seu context.

Cada alumne té el seu propi estil d'aprenentage, un ritme de maduració personal, un estil conguntiu distint etc. Per aquest motiu, el mestre, si el troba necesari, ha de fer una adaptació del curriculum a un nen amb dificultats. Tot i que el docent el pot fer les modificacions que cregui convenients, sempre ha de cumplir els mínims que es proposen en ell. El currículum ha de ser flexible per tal de que tots els alumnes pugin desenvolupar-se en funció de les seves condicions. Es pretén el màxim desenvolupament de l'infant, donant resposta a les dificultats d'aprenentage i atenent així a la diversitat.

Aquesta entrada de blog m'ha fet reflexionar sobre la gran quantitat de continguts que apareixen en el currículum. Actualmet molts mestres es preocupen més per acabar el temari que no per saber si els seus alumnes comprenen tot allò que se'ls explica. Això pasa perquè s'han de donar molts continguts en un període molt curt de temps. Així doncs, el mestre es troba obligat a prioritzat els continguts conceptuals i ha deixat de banda els altres. Personalment que s'hauria de ajustar el nombre de continguts al temps disponible ,ja que per a mi és més important que l'alumne aprengui menys continguts i que els aprengui de forma significativa que no que els memoritzin i finalment els oblidi. Com a futura mestra, m'agradaría arribar a elabrorar, juntament amb els meus companys de feina, un currículum amb el qual tots els meus alumnes pugen desenvolupar totes les seves capacitats. 
 



Principis psicopedagògics de l'aprenentage significatiu



Actualment a l'escola s'ha donat més importància al que s'ha d'ensenyar que al com s'ha d'ensenyar. És imprescindible saber i organitzar els continguts i els conceptes que s'han de donar en cada tema, però mai sense deixar de banda la metodologia que utilitzarem per trasmetre'ls.

Depenent del que entengui el mestre pel terme educació, emprarà una forma d'ensenyar o una altra. Si aquest conceb l'ensenyament com un procés propedèutic i selectiu es basarà en aprenentages mecànics o repetitius. Aquest tipus d'aprenentage pot ser útil respecte als continguts factuals. No obstant, resulta difícil fer-lo servir fora del context après, i a més, en la majoria de els casos tendeix a ser oblidat.

En canvi, si el docent entén l'ensenyament com un procés en el qual l'alumne resol els problemes de la vida quotidiana, prendrà com a model els aprenentages profunds i significatius. Al contrari de l'anterior, no es centra únicament en la memorització i posterior repetició dels continguts, sinó que pretèn que l'alumnat els comprengui i siga capaç de aplicar-los en situacions reals.

Durant molt de temps, en els centres educatius s'ha considerat un bon aprenentage aquell en el qual l'alumne repetia el més fidel possible les lliçons del mestre (aprenentage mècanic). Afortunadament, l'escola ha anat evolucionant i avui en dia és molt important la significativitat.

 L'aprenentage significatiu procura que l'alumne siga el protagonista del seu propi procés d'aprenentage, qui construeix activament el seu coneixement. Per tant, s'han d'oferir moments per a que els infants participin i intervenguin en la dinàmica d'aula.
Per promoure l'aprenentage significatiu s'han de tenir en compte una sèrie de prinicipis psicopedagògics.

Els coneixements previs són el punt de partida de tot aprenentage. Tal i com afirmaven Ausubel, Novak i Haneisan, “el factor más importante que influye en el aprendizaje es lo que el alumno y la alumna ya sabe”. La nostra estructura cognitiva esta formada per esquemes de coneixement, és a dir, representacions personals i singulars de la realitat. Al llarg de la nostra vida els esquemes de coneixement es modifiquen, es tornen més complexos i s'adapten a la realitat a mesura que rebem informació i adquirim nous coneixements.

El procés d'aprenentage es produiex quan s'estableix un vincle entre els coneixements inicials i els nous continguts. Piaget proposa un model d'equilibri per explicar el desevolupament cognitiu. En la reinterpretació d'aquesta teoria, Coll exposa que la nova informació es connecta amb un concepte preexistent en l'estructura cognitiva i per aquesta raó els nous coneixements modifiquen i reestructuren els previs.

Els estudiants han de poder contrastar els nous coneixements amb els que ja saben i, si cal, transformar-los per tal d'arribar a un coneixement més complet. Per aquesta raó és necessari que es tingui en compte el nivell de desenvolupament o estat maduratiu de l'alumne. Això implica que com a docents em d'adaptar els continguts a les característiques personals dels infants.

Vigotsky anomena zona de desenvolupament proper a la distància entre el que es sap i el que es vol aprendre. L'alumne parteix d'uns coneixements, però necessita ajuda per arribar a assolir uns altres. El mestre és l'encarregat d'acompanyar-lo i guiar-lo per tal de que superi els reptes que es presenten en aquest recorregut.

Els objetius que hem de plantejar als infants no han de ser ni massa senzills ni massa complicats. Segons Bandura “ Las metas relativamente fáciles no son suficientemente desafiantes para provocar mucho interés, las que son moderadamente difíciles mantienen un esfuerzo elevado y producen satisfacción por medio de la consecución de submetas, mientras que las metas que están mucho más lejos de las propias posibilidades son desalentadoras".

Per a que un apententage sigui significatiu és essencial que els continguts es presentin des de la seva funcionalitat. El nen ha de saber quina és la finalitat d'estudiar-los i com els podrà aplicar en el seu dia a dia. D'aquesta manera, atribuint-li sentit al que s'aprèn és quan existeix un interès per part de l'alumne i una motivació per a continuar aprenent.

El procés d'equilibri/desequilibri/reequilibri exigeix una gran activitat mental de l'estudiant. Per tant, és molt important la disposició que adopta per a aprendre. Si no existeix una actitut favorable cap a l'objecte d'estudi és difícil que l'aprenentatge es pugui dur a terme.

Per aquest motiu, és fonamental motivar a l'alumne per a que es produeixi una motivació intrínseca, és a dir, que ell mateix estigui motivat per aprendre i millorar. Les expectatives que el professor deposita en l’alumne tenen una enorme influència, ja que aquests es comporten com el professor espera d’ells. Aquests alumnes, al ser tractats d’un mode distint, responen de manera diferent, confirmant així les expectatives del professorat. Com a futurs educadors hem d’evitar formular expectatives negatives sobre els nostres alumnes perquè perjudiquen el seu autoconcepte i la seva autoestima.

En darrer lloc cal destacar el paper de la reflexió de l'alumne sobre el propi aprenentage (metacognició). Aquesta capacitat reflexiva permet que l'aprenentage sigui profund, significatiu i en facilita de nous.

En classe sempre ens han dit que la nostra experiència com alumnes no ha d'influir en la nostra tasca com a mestres. Tot i que consider que he tingut bons mestres, mai vàren enfocar la seva matària des del punt de vista den l'aprenentage significatiu. D'altra banda, les activitats que ralitzaba en l'escola no eren vivencials i pens que és més senzill interioritzar un concepte si s'experimenta prèviament, ja que l'experimentació facilita el record de les conclusions extretes. Com a futura mestra esper estimular el desig d'apendre dels meus alumnes, afavorint aprenentages significatius.
 
 


 Autora: Celia González Martínez
 
 

Copyright © El meu primer curs d'Eduació Primària. Template created by Volverene from Templates Block
WP by Simply WP | Solitaire Online