El rol del mestre

Qui no ha escoltat alguna vegada “ganas menos que un maestro de escuela”, “quien pudiera tener el trabajo de un cura, el sueldo de un ministro y las vacaciones de un maestro” i el més indignant de tots “Aquí el que sabe hace y el que no sabe enseña”?

Durant molt de temps el rol del docent ha estat infravalorat per la societat. La figura del mestre s’ha percebut com la d’un treballador vague i que sempre esta de vacances. Molta gent critica i menysprea constantment aquesta professió sense adonar-se que els mestres tenen la missió més important de totes: la formació integral dels seus alumnes.

Els ciutadans no són conscients de que gràcies a aquest ofici, el qual consideren tan fàcil, avui en dia són el que són. Gràcies als professors que els varen educar, que varen posar tota la seva obstinació en que aprenguessin i que els van animar a continuar estudiant, ara poden dedicar- se a la seva feina.

Realment penso que aquesta tasca és difícil i estic totalment d’acord amb Miguel Ángel Santos Guerra en retre'ls homenatge. S’ho mereixen, perquè encara que estan sotmesos a la pressió social (cada dia major), estan poc formats, treballen per menys salari i en pitjors condicions continuen realitzant el seu treball.

És d’admirar la seva paciència, ja que en ocasions han d’ensenyar a al·lots que de cap manera volen aprendre i que a més, distrauen a la resta de companys. De vegades han de enfrontar-se a faltes de respecte i impertinències per part dels alumnes i fins i tot, en algunes situacions, per part dels propis pares.

També és d’elogiar la seva capacitat de improvisació. En les aules, molt sovint, sorgeixen problemes i canvis que obliguen al docent a prendre decisions imprevistes i imprevisibles. Tal i com afirmen Jaume Cela i Juli Palou "En nuestra profesión, lo imprevisible es tan importante como lo previsible. Ser maestro es practicar un tipo de arte, porque por mucho que prepares y que conozcas a tus alumnos y que preveas numerosas situaciones, siempre aparecen otras que te sorprenden y que debes atender".

He de dir que, com en tots els treballs, hi ha professors de tot tipus i cadascun d’ells adopta una metodologia diferent en les seves classes. En el llibre “Una educación para mañana”,  Jaume Carbonell  fa una distinció entre cinc tipus de mestres. Malgrat les diferencies, crec que és necessari que tots ells comparteixin una sèrie de característiques per poder formar als estudiants de manera igualitària. Carbonell, en aquest mateix llibre esmenta els deu atributs que ha de tenir un bon mestre.

El mestre ha de conèixer al seu alumnat tant en el context escolar com en el familiar i social. És important que mostri una actitud amorosa i afectiva amb els alumnes i que els eduqui a través del testimoni personal, la relació de proximitat i l’exemple.

És indispensable que hi hagi una coherència entre la lliçó i la practica, entre el que es diu i el que es fa. Això és, amb el pas del temps, el que realment valoraran els alumnes. Com sosté Sonia Nieto "Lo que los docentes hacen y dicen pueden quedarse con sus alumnos el resto de la vida. Porque los docentes cambian vidas para siempre".

El docent, mitjançant la conversa i el diàleg, ha de saber despertar la curiositat i les ganes d’aprendre dels boixos. Podríem dir que s’ha de seguir el mètode socràtic, on el mestre a través de preguntes guia la intel·ligència del nen i és ell mateix qui a partir de les orientacions del professor arriba a la resposta correcta.

És necessari que el mestre estigui formant-se contínuament i ampliant els seu coneixements. Actualment, amb la implantació de les noves tecnologies, ha de actualitzar-se per poder fer un ús pràctic i correcte de elles. Les TIC permeten possibilitats per a l’intercanvi i la cooperació. Si es segueix la metodologia Technological Pedagogical Content Knowledge (TPACK) es podria aconseguir la integració de la tecnologia en la docència d’una forma eficaç, aconseguint així, un coneixement tecnològic, pedagògic i disciplinar.

Autor: David T Jones

 

Com a conclusió, m’agradaria dir que des de petita he volgut ser mestra. Ho he tingut tan clar sempre perquè m’agraden molt els nens, i no perquè considerés que fos un treball fàcil, molt còmode, de poques hores i amb moltes vacances. Es cert que en un principi, em pareixia un molt bon treball respecte al temps. El que no sabia i ara m’estic adonant, és que un mestre no només treballa en hores lectives i no es limita a seguir exclusivament el llibre de text. Un bon mestre dedica moltes hores del dia en preparar les seves classes, en cercar la forma de motivar als seus alumnes i que aquests s’ho passin bé aprenent.

Autora: Celia González Martínez

 

Aquesta foto és de quan anava a sisè de primària. La meva mestra ens va portar a la platja per explicar-nos la posidònia, com es formava la sorra i els animals que podiem trobar. La excursió em va agradar molt i tots varem aprendre moltes coses. En un futur, m'agradaria arribar a ser com la meva mestra, organitzar sortides i altres activitats no rutinaries i monòtones on els nens pugin aprendre de manera significativa, i a més es diverteixin.

I tu, també ets dels que menysprea el treball dels mestres?

•   I a tu, què et van ensenyar?

Escola transmisiva vs Escola constructiva

• Es ben cert que el sistema educatiu s’ha anat actualitzant al llarg del temps, però encara no s’ha aconseguit passar completament de l’escola tradicional a una escola constructiva.   
•  
• Fa unes dècades, eren pocs els que anaven a l’escola, i part dels que hi assistien finalment ho deixaven per posar-se a treballar. Per tant, només els més privilegiats podien continuar la seva formació acadèmica. Avui en dia això a canviat, ara tots els infants estan escolaritzats i la educació és obligatòria fins al setze anys. 
• Tot i que, l’escola s’ha eixamplat a la totalitat del poble i ha acceptat l’entrada massiva de nous estudiants, no canviat, continua sent una escola tansmisava que es centra més en instruir que en educar a l’alumne. 
• Es podria dir doncs, que l’escola de tots no ha esdevingut escola per a tots. Una escola que vulgui ser de debò de tots i per a tots ha de preocupar-se per oferir a tothom les bases, les motivacions i els models culturals que poden permetre la construcció d’un patrimoni de coneixements, habilitats i competències.
• És veritat que existeixen centres en els quals es treballa mitjançant projectes, on el nin és el protagonista del seu propi aprenentatge. Però en majoria dels casos, es continua seguint les directrius de l’escola tradicional.
• L’explicació d’aquest fet és que la societat avança més ràpidament que l’escola. Els mestres s’han quedat completament al marge d’aquest procés de transformació, ja que la seva formació inicial no s’ha modificat.
• S’ha produït un cicle viciós, on el professorat passa de l’estat d’estudiant al de professor sense sortir de l’escola. D’aquesta manera, el mestre repeteix els continguts de l’ensenyament de la mateixa forma que els ha rebut, sense aplicar nous mètodes i introduir l’ús de les noves tecnologies en les seves classes. 
• Sóc conscient de que no és fàcil elaborar un model d’escola nova i menys en un període de temps curt. És molt més fàcil continuar amb un model d’escola que coneixem i sabem com funciona per la nostra experiència directa amb ella.
• Com a futura mestra crec que és important reformar l’escola actual, deixant de banda l’ escola tradicional, basada únicament en l’ acumulació de sabers teòrics per passar a una escola constructiva on es pretén aplicar aquesta teoria a cassos pràctics. 
• L’escola transmissiva dona per suposat que el nen no sap res i va a l’escola per aprendre. El professor és el protagonista d’aquest model educatiu, és el que sap, és el fiador de la veritat i de tot allò que val la pena aprendre. La intel·ligència de l’alumne es considera buida i s’ompli progressivament amb la acumulació de coneixements que transmet el mestre.
• En aquests tipus d’escola no s’accepta una confortació amb el que succeeix fora de l’escola, ja que parteix de l’idea de que l’alumne no sap. D’aquesta manera s’impedeix al nen aportar la seva experiència i els seus coneixements previs. Tampoc accepta la diversitat ni els diferents punts de vista dels alumnes, només hi ha un punt de vista: el del mestre. 
• Els alumnes es distribueixen sempre en l’aula de manera individual, censurant així, el possible intercanvi de conceptes entre els nens. Es marquen horaris fixos i inamovibles, on cada hora es centra en una assignatura diferent. El joc i el dialecte entre el metre i l’alumne roman al marge, i únicament es dóna com a vàlida la informació que proporciona el llibre de text. 
• La manera d’ avaluar consisteix en posar un examen teòric final que l’alumne ha de superar per passar al següent curs. Si el suspenen, haura de repetir una altra vegada el curs sencer. 
• Amb aquest sistema educatiu propedèutic, selectiu i homogeni la feina de l’alumne es limita a escoltar, memoritzar i repetir.
• En canvi, la escola a la qual es vol arribar, es caracteritza fonamentalment per la construcció dels coneixements per part del propi nen. L’alumne és el que adopta el paper protagonista del seu aprenentatge, ell sap i va a l’escola per reflexionar sobre els seus coneixements, organitzar-los, aprofundir-los, enriquir-los i desenvolupar-los dins del grup. El mestre deixa ser el que ho sap tot i actua com a guia i orientador en el procés educatiu del nen. És el responsable del mètode i de garantir a cada alumne l’assoliment dels nivells més elevats possibles amb la participació i contribució de tothom. La intel·ligència es considera plena i, es modifica i s’enriqueix al llarg del curs.
• Aquesta escola es basa en la diversitat. Tots els nens saben i saben coses diferents, ja que les seves experiències i els seus recursos no han estat els mateixos. Acceptar els coneixements previs del nen significa iniciar sempre la feina escolar partint d’allò que els nens coneixen del tema proposat, es a dir, significa treballar sempre sobre allò que és proper. Això permet passar d’un coneixement concret a uns altres més generals.  
• Els alumnes es distribueixen en grups, i de vegades en altres ambients diferents de l’aula (com al taller o al laboratori). El grup dona diferents punts de vista, i permet que tots els implicats pugin tenir la seva pròpia visió sobre el tema plantejat. El horari és flexible i no es treballa per assignatures, sinó per projectes, on pretén que mitjançant el joc i la participació el nin aprengui. El llibre de text es continua utilitzant, però no com a únic recurs, també s’empren altres tipus de llibres i les noves tecnologies de informació i comunicació (TIC).
• Es fa una avaluació contínua dels nivells de creixement de cada nen i de la pròpia feina, a fi de facilitar les correccions necessàries per a assolir els objectius establerts. És important que els nens i les seves famílies també estiguin implicats en les diferents fases d’avaluació per participar activament en les rectificacions i sobretot, per tenir consciència del camí que estan seguint. 
• Aquest sistema educatiu implica per tant, formar als alumnes, però no únicament en l’àmbit laboral, sinó també preparar-los per a la vida quotidiana. 
• Per finalitzar, he de dir que la escola ha de retrobar la seva funció específica, que consisteix en desenvolupar la personalitat de l’alumne en tots els àmbits de la vida. Per això, cal elaborar un projecte educatiu integral basat en experiències significatives per als nins, trencant així amb les velles tradicions acadèmiques.

Finalitats de l'educació

Si una cosa tinc clara és que el sistema escolar deuria girar en torn a les diferents competències. Entenem pel terme competència allò que caracteritza a una persona capaç de realitzar una tasca concreta de forma eficaç. Per parlar de quines competències són objecte de l’educació abans cal saber quines són les seves finalitats.


Segons un acord generalitzat, les finalitats de l’educació deuen contribuir al ple desenvolupament de la personalitat en tots els àmbits de la vida. Com a futura mestra, estic d’acord amb que la finalitat de l’educació és la formació integral de les persones. Per tant, la missió de l’escola no només ha de ser la de transmetre coneixements acadèmics, sinó també la de preparar als alumnes per a que siguin capaços de poder resoldre els problemes de la vida quotidiana.


Els professors no hem de limitar-nos a transmetre coneixements teòrics. És cert que la teoria és important, però aquesta no ha de predominar sobre la pràctica, ja que el que realment interessa és la seva utilitat. Per això pens que es necessari que el que s’aprèn a les aules tingui un sentit pel nin, aconseguint així un aprenentatge significatiu.


Si analitzem l’escola avui en dia, podem observar que aquesta segueix un model propedèutic i selectiu. Aquesta selecció dels “millors” comporta entendre l’escola com un recorregut de superació de successives etapes amb la finalitat d’arribar a la etapa superior: la universitat.


Sota el meu punt de vista, aquest procés provoca que l’escola desemboqui en una acumulació de sabers que, en general, només són necessaris per a accedir al següent nivell. D’aquesta manera, en la majoria de casos, l’estudiant s’aprèn el temari de memòria amb l’objectiu de superar l’examen i no amb la intenció d’aplicar a vida real els coneixements adquirits al llarg del curs.

Aleshores, es podria dir que actualment a l’escola (i més endavant a l’institut) únicament es transmeten els sabers bàsics per arribar a la universitat. En aquest sentit, als joves que optin a altres alternatives diferents de la vida universitària no li serviran de gaire. Per això, la meva opinió es que, l’ensenyament ha de garantir la igualtat d’oportunitats per a tots, independentment de quines siguin les seves preferències professionals.


Des de fa temps existeix una dicotomia entre la funció instructiva i la educadora de l’ensenyament. En el nostre temps l’escola s’ha centrat més en aquells coneixements acadèmics, ja que considera que la tasca d’educar li correspon exclusivament a la família. Personalment, crec fermament que el professorat i la família són els responsables de l’educació dels infants i per aquest motiu han de treballar unides pel benefici de l’alumne.


En conclusió, les competències responen als propòsit de l’educació: formar persones educades en totes les dimensions humanes. Podem distingir vuit competències bàsiques, el tractament de les quals suposa un canvi en el model escolar actual ja que s’exercita conjuntament la teòrica i la pràctica.